A la Terra Alta, són cócs de mel i de sagí, a Eivissa cócs de bescuit, a Vinaròs cócs de cabell d’àngel o farcits de “boniato”. Cócs de Fraga, i a Amposta cócs de poma. Cóc de tomata i de “pimentó” a la Matarranya. A Morella cóc amb pernil, sardina i tomata. A La Segarra i l’Urgell, cocs d’albergínia i pebrot escalivats, amb arengada o llonganissa, o els estimats cocs de carabassó i ceba amb un toc de cansalada. Al Segrià i la Noguera les variades coques de recapte, a València la coca escudellà. A Mallorca la coca de verdura o la coca de trempó. A Alacant la coca de dacsa, a Cocentaina la coca de sardina amb ceba i tomata. Dotzenes de noms i de varietats, per a un concepte gastronòmic, simple i pràctic: el Cóc, o les Coques salades.
Hi ha qui parla del cóc, com l’adaptació local de la “pizza” italiana, importada de la Toscana al segle XV. D’altres, com l’historiador Pere Balañà afirmen que “la gastronomia de la Catalunya Nova ha guardat ingredients i tècniques d’elaboració de tradició islàmica, com ara a les coques de recapte”. Vingui d’on vingui, el cert és que el cóc es un menjar original i tradicional de la nostra cultura, i com a tal cal promoure’l i donar-lo a conèixer arreu.
Quan l’any 1988 es va instaurar a Tàrrega l’Aplec del Cóc, es volia, per una banda, revitalitzar la Festa Major del Maig, i per l’altra iniciar un procés de reconeixement de les qualitats i virtuts del cóc. Aquest procés s’ha anat ampliant amb els anys amb la mostra de productes de fleca “Firacóc” i la participació de flequers d’altres contrades.
Si aneu a Tokio, Berlin, Nova Delhi o Sidney, arreu hi trobareu una “pizzeria”. Si aneu a Barcelona, us costarà molt menjar un bon cóc. Cal fer moltes coses encara, per estendre, més enllà de les nostres fronteres, el coneixement, la valoració i la comercialització dels cócs. Sabem que, al cap i a la fi, ha de ser el mercat i la iniciativa, els qui han d’acceptar i generar la oferta i la demanda del producte. Tanmateix des de les institucions públiques, cal tenir les idees clares i avançar en la promoció i difusió del cóc.
Han passat molts anys des de quan, la meva àvia m’enviava al forn de Cal Manonelles amb la senalla carregada de pebrots, albergínies, arengades, llonganissa i oli, per l’endemà tornar-hi a recollir els cócs, acabats de fer, cruixents i mengívols. Avui ens trobem, sense necessitat d’encarregar-los, als forns i fleques, així com congelats en molts supermercats.
El cóc és una menja, pràctica i exquisida, que es pot fer fàcilment a casa i feta exclusivament amb productes locals.
Compartirem una recepta per si us voleu entretenir, fent un producte sà i del país.
Ingredients:
Preparem la massa amb la farina, l’aigua i el llevat. La barregem i l’amassem fins tenir la massa ben compacta. Llavors la deixem en un recipient fondo, tapada amb un drap durant tres hores fins que la massa pugi. Tornem a amassar-ho tot durant una estona, i hi afegim l’oli d’oliva, seguim amassant i ho deixem reposar mitja hora més.
Un cop tenim la pasta feta. N’agafem la que puguem estendre en una plata del forn. Per això agafem un rodet per aplanar la pasta. L’hem de fer fina i estendre-la, evitant que es trenqui. Suquem d’oli la plata del forn per evitar que la pasta s’enganxi i l’estenem al damunt. Hi afegim l’escalivada a tires, repartides per la superfície de la pasta. Hi posem l’arengada o la llonganissa a sobre, i amb el forn calent a 180º. Ja ho podem enfornar durant 20 minuts o fins que es vegi la pasta ben cuita. En el cas de posar-hi anxova o tonyina, aquesta s’hi posa al treure-ho del forn.
Al treure-la, hi afegirem un rajolí d’oli pel damunt i bon profit.
Jaume Ramon Solé.
