En el recent i present temps que vivim, moltes de les coses importants i transcendents de la quotidianitat col·lectiva han canviat.
“Quan un marge queia o una teulada s’esfondrava, no es parava fins que es refeia, les parets de casa es rejuntaven i s’emblanquinaven amb calç , al tros la cabana sempre feia goig, tot s’esporgava i es desherbava, només els erms es mantenien feréstecs per tenir a mà les pastures i les herbes remeieres necessàries per als animals i les persones”.
A cada moment històric, les prioritats socials canvien. Si abans les qüestions locals pròpies del país i de la terra tenien una importància cabdal, avui les qüestions més generals de tot tipus son les que importen.
L’home necessita creure en fantàstiques teories i conspiracions universals, i alhora no s’adona de la conspiració certa, propera i real, que pateix un valor col·lectiu com és el paisatge i el territori. La consciència envers el deure col·lectiu de vetllar pels elements propis del patrimoni rural i natural, ha passat a pitjor vida.
L’antiga societat tradicional tenia clar que el paisatge, el patrimoni i l’entorn rural era un bé comunal de de tots. Qui el descuidava o destruïa, era objecte d’una censura social que s’esdevenia en una obligació moral, i que obligava a actuar per mantenir-lo. Avui, malgrat que les normes europees defineixen el paisatge com “un element essencial per al benestar individual i social, la protecció, gestió i planejament del qual comporten drets i deures per a tothom”, una bona part de la nostra societat, no el percep com un bé col·lectiu, sinó com una nosa, de la que la propietat n’és amo i senyora, i en pot disposar, fer i desfer com convingui.
Sense una mínima consciència social, les normatives legals preventives per la protecció del paisatge aprovades per les administracions nacionals o municipals, serveixen de ben poc. Fins i tot, empreses constructores i agràries que coneixen perfectament la legislació ambiental, no tenen cap objecció en roturar, desforestar i replanar terrenys forestals protegits, enfrontant-se a sancions de 200.000 euros.
Fa deu anys, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei del Paisatge amb la finalitat de: “Preservar els valors naturals, patrimonials, culturals, socials i econòmics del paisatge de Catalunya en un marc de desenvolupament sostenible”. Però en un any a Lleida, els Agents Rurals han tramitat 35 denúncies per no haver demanat autorització per convertir terreny erm en cultivable. (Segre 19 de setembre del 2015 pàg. 17)
També l’any 2005, l’Ajuntament de Tàrrega va aprovar el “Pla d’Ordenació Urbanística Municipal”, que delimitava i concretava quines àrees de sòl no urbanitzable calia preservar i protegir per la seva riquesa i diversitat paisatgística i/o ecològica., amb l’objectiu de vetllar per la: “Preservació d’un entorn i d’un paisatge de qualitat, de la biodiversitat, de les zones inundables, dels corredors biològics i dels grans espais lliures”.
A Tàrrega, a un altre nivell també succeeixen problemes similars. El POUM delimita gràficament sobre plànols a escala, les zones protegides d’interès ecològic o paisatgístic, i també les zones de reserva afectades per infraestructures viàries o d’interès públic.
I altre cop l’administració arriba tard. El que hauria de ser la norma, és la excepció. El moviment de terres , és una activitat, sempre sotmesa a la preceptiva llicència o permís d’obres per part de la administració pública. Massa sovint però, una “transformació o millora” de finques, s’efectua sense autorització. Quan aquests moviments de terres afecten els diferents tipus de sòls que el POUM delimita i protegeix, el mal fet és irreversible i irreparable, i difícilment detectable i/o comprovable.
Que caldria fer per evitar que uns pocs s’apropiïn i malmetin impunement un paisatge que és de tots? .
En primer lloc cal informació. Alguns propietaris, empreses o col·lectivitats , actuen sense disposar de la informació sobre la qualificació del sòl on actuen, i ignoren la obligatorietat de les activitats han de ser sotmeses a la preceptiva autorització i permís d’obres administratiu.
En segon lloc s’ha millorar la inspecció, i sobretot les actuacions preventives: les aplicacions del Google Earth poden ser molt efectives per comprovar les realitats físiques alterades. També la informació, com la que s’ha fet pública a la premsa, (Segre del 24 de setembre, pàg. 20), on s’anuncien 60 hectàrees de nous cultius al terme de Tàrrega, hauria de fer moure fitxa al nostre Ajuntament per tal que d’acord amb els promotors, les coses es facin ben fetes, i a satisfacció de tothom.
I en tercer lloc, caldria més transparència i informació pública: els ciutadans haurien d’accedir a la informació de les llicències d’obres concedides, preservant la identitat i les dades personals dels afectats.
“Caminar pels camins del terme ha de seguir sent una experiència agradable. No ens hauríem de trobar que, aquella preciosa servera o aquella magnífica alzina, ja no hi son. Tampoc hauríem de veure les depriments restes de marges caiguts o cabanes enrunades. No podem conformar-nos amb un paisatge arrasat de camins i costes xaragallats. Hem de mantenir els espessos garrics i masses boscoses dels erms, rics de vida i de diversitat del nostre terme”.
JAUME RAMON SOLÉ.
