Entorn

🌿 Tot el que vols saber sobre el nostre entorn

Els ocells de la Torre del Codina, Capítol 3: L’òliba

🌿Article sobre el tema: Ocells, Patrimoni natural

> Escolta el cant de l’Òliba:

L’òliba, dita també meuca, “Tyto alba” és una au rapinyaire nocturna de l’ordre dels estrigiformes i de la família dels titònids. Pot pesar fins a mig kilogram i amb les ales obertes pot tenir una envergadura de metre i mig. La principal característica és el color blanc en forma de cor del disc facial, que es complementa amb el pit també blanc amb punts negres i el dors gris, daurat i marró que li confereix una presència majestuosa.

S’alimenta de petits ratolins, algun rat penat, o també de papallones nocturnes. Té una gran capacitat de visió nocturna i es un dels pocs ocells que pot tancar completament la parpella.

La etimologia del nom ve del germànic “òbila”, (en alguns indrets del domini lingüístic s’anomena així), amb el mateix significat lligat a la paraula “oli”. Antigament pel fet de viure en campanars i esglésies, es creia que les òlibes es bevien l’oli de les llànties de les esglésies.

Fins l’arribada de les Històries d’en Harry Potter i de la seva òliba blanca Hedwig, les llegendes de òlibes a les nostres contrades eren negres i sinistres. Se les associava amb les desgràcies i amb la mort, ja fos per la seva vida nocturna i seu aspecte fantasmagòric. L’impacte de veure una òliba reflectint la llum de la lluna de nit, a la vora de velles esglésies o runes abandonades provocava un rebuig social envers aquestes belles i precioses aus.

La paraula meuca, que s’utilitza a les nostres contrades, es fruit de la onomatopeia del crit de les òlibes, molt semblant a la d’un gat quan maula. El mot de “meuca” ha tingut en català, el significat de prostituta des que el pintor Isidre Nonell va intitular “Meuca” un dibuix realitzat l’any 1906.

Una de les campanes de la Seu Vella de Lleida rep el nom de “Meuca” per trobar-se en un campanar i que toca quan mor el Bisbe o un Canonge de La Seu de Lleida. El poeta Jaume Agelet i Garriga li va dedicar aquests versos:

LA MEUCA

Vibra, tèrbola, la Meuca.

Els seus sons de llum i sang

escalfen els vidres tendres

i davallen murs avall.

Colpeix portes i finestres

el boiram desconhortat.

La Meuca, com una ocella,

esmola el seu bec picant

als meus polsos neguitosos.

Jaume Agelet i Garriga

(Extret de “L’obra de Jaume Agelet i Garriga”. Estudi i edició Enric Falguera García. Universitat de Lleida)

En els darrers anys s’ha alertat sobre la disminució del 50% de la població d’òlibes, arreu de d’Europa. A Catalunya la població ha disminuït en els darrers anys un 30%. La globalització, que orienta l’activitat agrícola a maximitzar la producció, a costa d’eliminar els espais agro-forestals on vivien i es reprodueixen les principals fonts d’alimentació de la fauna pròpia del país, fa trencar l’equilibri natural tradicional i impacta negativament en la biodiversitat. Els moviments de terres, la desaparició de marges i vorades en camps i antics erms, i l’aplicació desmesurada d’herbicides, pesticides i raticides arreu, son responsables directes d’un desastre ecològic de gran magnitud arreu del planeta.

Per aquest motiu, el Departament de Territori coordina un projecte de recuperació de l’espècie a Catalunya que comença amb la cria en captivitat i posterior alliberament. També es treballa per implicar la població per tal que se la conegui millor i es protegeixi.

Durant els anys 2018 i 2019 a La Torre del Codina hem col·laborat amb el projecte de recuperació de l’Òliba a Catalunya, i hem criat i alimentat cinc exemplars d’òlibes, que s’han alliberat en el medi a l’entorn de la casa rural. Fins i tot, els exemplars alliberats l’any 2018 s’han establert en una caixa niu de la casa, en qual suposem que l’any 2019, ja van criar.

A diferència del xoriguer, la cria de l’òliba és més laboriosa i requereix d’uns condicionants diferents. Durant tot el procés han d’estar situades en un niu tancat amb una reixa per evitar que marxin o siguin víctimes dels seus depredadors. Aquest procés, l’any 2018 va durar des del dia 30 de juny fins el dia 2 d’agost alimentant-les pràcticament tres o quatre cops per setmana. El 2 d’agost en que vam treure la reixa, les òlibes van seguir al niu fins el dia 16 d’agost. A partir d’aquest dia van seguir venint de nit a buscar l’aliment al niu fins ben entrat el setembre. Més de dos mesos de cura i d’alimentació de les cries d’òliba i després acompanyar-les amb l’aliment fins que ja no en tenen necessitat.

L’òliba és un animal fantàstic i preciós. Salvatge i feréstec com ha de ser. Majestuós i únic. A tot Catalunya en queden un miler de parelles i en molts indrets fa anys que no se’n veuen.

Salvar les òlibes, és protegir la biodiversitat, és salvaguardar els marges, és conservar els espais erms, és evitar els pesticides i els raticides que contaminen el seu aliment bàsic.