Entorn

La merla, com el tord o la griva ocupen aquell lloc reservat a les espècies d’aus, que tothom coneix i que pocs esmenten. La família d’ocells dels “túrdids” han estat apreciats des de sempre per la seva habilitat en el cant. Alguns dels “túrdids” d’Amèrica son considerats els millors ocells cantaires del món. La bellesa del seu cant és una de les característiques que denota la seva pertinença a l’ordre dels passeriformes, igual que el canari, la cadernera o el passerell.

Aquestes espècies son considerades cinegètiques, i es poden caçar amb arma de foc. Al nostre país segueix ben viva la caça amb barraca del tord comú i ala-roig i de la griva. Antigament a les nostres contrades, els tords es caçaven de nit a la joca. No cal dir que es tractava d’un sistema de caça il·legal, (sempre ha estat prohibit caçar de nit), i que consistia en observar l’indret on s’ajocaven (dormien) els tords i, amb una potent llum de sulfuro, que enlluernava i paralitzava els ocells, permetia anar-los agafant amb les mans i posar-los en sacs per matar-los, desplomar-los, netejar-los i menjar-los. Recordo haver sentit explicar de jove que, a Tàrrega, un grup de ciutadans respectables van organitzar una cacera de tords a la joca i, mentre ja estaven carregant les saques de tords, els va enxampar la patrulla de la Guàrdia Civil que ho havia observat tot. No cal dir que la cosa va acabar en no res.

La merla és potser l’ocell més conegut per la seva gran capacitat d’adaptació als ambients urbans. Es tracta d’un ocell cridaner, xafarder i cantaire, que es baralla sovint amb els seus congèneres o amb d’altres especies que s’atansen al seu niu. Segons la tradició popular la merla quan canta va dient: “gira’t i tomba’t, – gira’t i jeu”, ja que és un ocell inquiet que no para mai i és mou gràcil i àgil, tant per terra com per l’aire. El repertori de cants de la merla, amb les seves variacions melòdiques, és considerat un dels més bonics d’Europa. És un ocell matiner i tardaner, que canta tant a l’alba com a la posta del sol, amb un so aflautat i sonor. En Josep Maria de Sagarra en el seu poema “Fidelitat”, ens el l’esmenta així:

“Es sentirien veus de noies en el pont;

la merla cantaria ran de la pau nocturna.

Cauria de mos ulls l’anguniada espurna

i el remoreig de fulles em tornaria el son.”

El tord comú i el tord ala-roig també son coneguts com la merla, pel seu particular i musical cant. Igual com els altres túrdids, en alguns llocs és resident tot l’any i en altres és migratori hivernal. A diferència de la merla, és una au que pateix més pels canvis en les pràctiques agrícoles, per la caça i per ser una au de presa fàcil de gats i rapinyaires. Li encanta menjar olives i amb la seva saviesa poètica en Josep Carner en la cantava així:

“Só l’ocell gentil i franc

De llom gris i ventre blanc

Amb clapetes deixades i fosquetes.

En el cant no sóc primer,

Dir la veritat no em dol.

Però diu el rossinyol

Que sóc el segon potser.

I es plau tant a ma cantera

L’olivera,

Que en sol dir:

-Vols olives? De primera:

Canta noi, noi, i resta ací;

I en els dies que se’n van,

Fes panxeta i dóna’m cant.”

> Escolta el cant del Tord (Turdus philomenos):

La griva és per mi el túrdid preferit i el més escàs. El seu aspecte corpulent i més gran que el tord, així com el seu plomatge mes vistós i clar m’agraden especialment. Com la resta de túrdids el seu cant aflautat és una meravella que regala la oïda.

> Escolta el cant de la Griva (Turdus viscivorus):

Aprendre dels túrdids ens farà més rics en el coneixement del nostre entorn.

Jaume Ramon Solé.

Crèdits: Imatges propietat de Jaume Ramon Solé – La Torre del Codina.