Entorn

Diu la dita popular que “L’estiuet de Sant Martí tots els ocells fa venir”. Amb l’arribada dels primers freds, arriben al nostre país, una munió de petits ocells que sojornaran durant l’hivern entre nosaltres.

Bàsicament es tracta dels ocells fringíl·lids, tan populars i coneguts pel seu cant i pel seu color, com son les caderneres, els passerells, els lluers, els verderols, els pinsans o els garrafons.

Aquests ocells, acostumen a passar l’estiu en latituds més septentrionals i a mitjans de tardor baixen a hivernar a les nostres terres, on disposen del menjar necessari per sobreviure durant l’hivern.

L’estat de conservació d’aquests ocells a Europa és segura, però a Catalunya s’observa un fort deteriorament de la població en totes les espècies, que ja es troben oficialment en un estat vulnerable i d’amenaça, tot i estar protegides per la Llei de Protecció dels Animals de la generalitat des de l’any 2008, i la seva tinença, caça i captura està estrictament prohibida.

Probablement son diverses les causes d’aquesta davallada de la població dels fringíl·lids. Els canvis en els hàbitats naturals per la disminució dels espais erms i dels matollars. El progressiu i acumulatiu enverinament del camp amb adobs químics, pesticides i herbicides. El conreu extensiu i intensiu de grans àrees agrícoles que no deixen ni un minso espai per als marges i l’arbrat. Tot plegat provoca la eliminació de les herbes silvestres, dels espais de nidificació i la dràstica reducció de les poblacions dels nostres ocells.

Una altra causa probable i polèmica, de la minva població dels d’ocells fringíl·lids, ha estat la seva caça massiva amb xarxes i paranys, o la popular caça a la rameta, amb vesc i esbarzella, que és tal i com es feia, fins la seva prohibició a casa nostra.

Els ocells més preuats pels ocellaires, eren les caderneres i els passerells. Aquests son ocells d’un bell i melòdic cant, d’un bell plomatge i sobreviuen fàcilment en captivitat. La seva doble bellesa ha portat de fa segles als humans, a engabiar-los per convertir-nos en carcellers de la seva llibertat.

D’entre tots ells, la cadenera és la més feréstega i neguitosa, però el seu cant és dels més agradables i apreciats . El passerell, és de caràcter més calmós, amb un cant variat i melodiós semblant al del canari. El lluer amb un cant a voltes monòton però de vegades llarg i variat, també era valorat per la seva sociabilitat i sovint convivia a la casa amb la porta de la gàbia oberta. El verderol, més corpulent i gran, també era força apreciat.

La caça de la rameta seguia un ritual i uns preàmbuls, que calia respectar pas a pas. Els dies previs a la caça calia preparar les esbarzelles (dues branquetes d’om entrecreuades i lligades en forma d’aspa, mes curtes per dalt que per baix), i fer-ne de noves. Calia anar a proveir de vesc (pega d’origen vegetal) a cal boter, i anar a serrar la branca d’alzina i el tros on plantar i parar l’arbre, així com establir el punt d’observació més adient per l’endemà.

“Era negra nit, quan enfilàvem la costa del raval del Carme camí de l’Ofegat, carregats amb les gàbies dels reclams ben tapades, i nosaltres ben abrigats, amb l’esmorzar i la bota a la bossa, i el vesc i les esbarzelles al sac. Anàvem camí del tros, on el dia abans havíem plantat el ram, per tenir-ho tot a punt a trenc d’alba.

Abans que el dia comences a clarejar, era el moment de situar els reclams sota l’arbre, sucar amb els dits gelats i molls el vesc de les esbarzelles, parar-les damunt el ram, i anar cap a l’amagatall a esperar l’esclat del nou dia.

Poc a poc, des del silenci més profund de la nit, l’albada començava a despertar la natura ens uns instants sempre únics i màgics. Des de les gàbies, els reclams començaven a xiuxiuar, i ben d’hora un passerell, uns lluers, algun verderol o un estol de caderneres responien, des dels marges més propers, atrets pel cant dels reclams, que esmerçaven totes les seves forces per cridar-los i fer-los venir cap on es trobaven engabiat.

Tard o d’hora un estol d’ocells feia cap al ram i quan es posaven damunt les esbarzelles, queien al terra atrapats per la pega del vesc. Era el moment de sortir de l’amagatall i córrer cap al ram per recollir els ocells del terra, desenganxar-los del vesc, netejar-los i comprovar si eren mascles o femelles. Els mascles anaven cap a la gàbia i les femelles s’alliberaven.”

Resti el testimoni com un record del passat. Avui, hom pot fruir de la observació de la bellesa i del cant dels ocells sense necessitat de caçar-los ni d’engabiar-los. La seva captura fotogràfica és una activitat que es troba expansió, que no provoca danys en el medi, i permet difondre i valorar el nostre patrimoni natural.

Jaume Ramon Solé.

Publicat a la Nova Tàrrega. Novembre 2015.